Després d'aquesta derrota l'equip soviètic decideix apartar Ivanovich del equip, facturant-lo cap a casa adduint una falsa grip. Fischer se sent l'estrella del campionat i presenta més condicions a l'organització, entre elles cobrar un 30% de les entrades. A partir d'aquí fem un salt en el campionat, puix se'ns diu que Fischer ha tingut una ratxa de vuit partides seguides guanyant i es jugarà el campionat a l'última ronda contra Spassky. Curiosament Fischer decideix perdre la virginitat el dia abans d'aquesta partida, la més decisiva de totes. Com no podia ser d'altra manera, perd la partida, s'emprenya com una mona i decideix engegar a pastar fang a tothom, renunciant fins i tot a recollir la medalla de 2n classificat. Una obsessió l'aclapara per sobre de tot: arribar a guanyar a Spassky algun dia.
I bé, què hi ha de cert en tot aquest episodi que ens expliquen a la pel·lícula? Doncs ben poca cosa!!
[Prem a "Llegir més..." per la resta de l'article]
La 2a Copa Piatigorsky
El campionat en efecte es va jugar a l'hotel Miramar de Santa Mónica l’any 1966: es tracta de la 2a Copa Piatigorsky, una competició de la qual se'n van fer dues edicions, separades tres anys en el temps. A la primera edició del 1963 van participar-hi 8 jugadors i a l'edició del 1966 la nòmina de jugadors es va incrementar fins a 10. El campionat era un tancat a doble volta i duia aquest nom en honor a la seva benefactora, Jacqueline Piatigorsky (de cognom patern Rothschild, de la famosa família de banquers), jugadora de l'equip femení d'escacs dels EEUU i dona de Gregor Piatigorsky, violoncel·lista de renom de l'època. Jacqueline va dissenyar el torneig i en fou la principal organitzadora. Els premis estaven entre els millors de qualsevol torneig de la història fins al moment, cada jugador tenia un fix garantit i totes les despeses de viatge i manteniment pagades.
Fischer va rebutjar jugar la 1a edició del 63 perquè va demanar cobrar un fixe de 2000$, fet que se li va negar. Aquesta vegada la bossa de premis es va duplicar arribant als 20.000$ (5000$ pel primer, 3000$ pel segon, 2500$ pel tercer, etc.), massa temptador per rebutjar l’oferiment!
Jacqueline Piatigorsky participant a la 1a Olimpíada Femenina d’Escacs (Emmen, 1957).
Aconseguiria la medalla de bronze jugant de 2n escaquer de l’equip dels EEUU
Aquest és el quadre de resultats del campionat:
¿Hi trobeu a faltar un nom en aquesta llista, veritat? En efecte... és fals que participés un tal Valentin Ivanovich. Tampoc apareix amb aquest nom a la MegaBase del ChessBase, es tracta per tant d'un nom inventat per a l'ocasió. Òbviament també és fals que els soviètics fessin marxar un dels seus per haver perdut amb Fischer... una altra concessió efectista de cara al públic no escaquista, que ignora que els jugadors no abandonem un tancat pel fet d'haver perdut una partida, talment com si fóssim un espia a qui cal rellevar del servei...
Un detall més referent a la partida amb aquest tal Ivanovich... se suposa que a Fischer li queda un minut de rellotge i ens l’ensenyen perquè ho veiem... però curiosament la bandera de Fischer ja ha caigut! Petit "gazapo" sense importància... :-)
Com veieu a la llista de jugadors convidats, el campionat va reunir una excel·lent selecció de grans mestres d'arreu del món: Estats Units, Sudamèrica, Europa... i de la Unió Soviètica, fet remarcable si tenim en compte la situació de guerra freda en la qual estaven immerses les dues grans superpotències, amb el conflicte del Vietnam en primer pla. La federació d'escacs soviètica era reticent a participar però finalment hi van accedir, acceptant la invitació per als seus dos representants més il·lustres: Spassky i Petrosian.
Primera ronda: Petrosian i Spassky aplaudint l’arrancada del campionat
Inauguració del campionat a càrrec de l’àrbitre i GM Isaac Kashdan
Sala de joc a l'hotel Miramar. La posició de l'escaquer es projecta en un tauler mural sense haver de fer servir peces
imantades, això fou una invenció de la mateixa Sra. Piatigorsky… el primer projector d’escacs digital!
Spassky i Fischer van quedar 1r i 2n, respectivament... en això la pel·lícula no ens menteix pas! Tot i que sí que ho fan quan ens diuen que Spassky era l'actual campió del món... ho era Petrosian!!, que justament venia de guanyar Spassky pocs mesos enrere (Spassky es convertiria campió del món el 1969).
El desenvolupament del matx va ser desigual per Fischer, que va fer una primera volta decebedora amb només 3,5 punts de 9, perdent tres partides seguides (!!) contra Larsen, Najdorf... i Spassky. Però a la segona volta es va refer i va encadenar 6,5 punts de 7 partides, moment en què es va situar líder empatat a punts amb el rus i havent de jugar amb ell a la penúltima ronda (no a l'última, com se'ns diu a la pel·lícula).
Val la pena llegir la descripció d'aquest moment de la mà de George Koltanowski, periodista i Mestre Internacional de l'època que va cobrir el desenvolupament del matx:
“Quan Fischer començà la seva partida amb Spassky la sala estava plena d’espectadors que esperaven una ‘batalla del segle’. El públic s’amuntegava per les parets i darrere les columnes, asseguts a terra, a més d’estar totes les cadires ocupades… Els que no van poder entrar a la sala s’amuntegaven al vestíbul, en un espai acordonat, amb l’esperança que algú marxés i deixés algun lloc lliure. Musculat, amb un rostre decidit, Spassky va jugar amb aplom glacial. Reclinat cap enrere, de vegades s’asseia de costat, encreuava les cames i, amb certa indolència, feia descansar un braç per sobre la cadira. De vegades encenia sense pressa una cigarreta, protegint el llumí dins del palmell de la mà, d’un vent imaginari. Fischer, prim com un rastell i intensament concentrat, s’inclinava molt sobre l’escaquer mentre pensava la seva jugada. Llavors s’aixecava, feia uns passos i tornava a asseure’s, arrossegant enèrgicament la cadira cap a la taula. Taules! Tot i la fenomenal pressió exercida i la voluntat de victòria, Fischer no va poder aconseguir l’impossible…” |
Fischer i Spassky conversant cordialment després del seu 2n enfrontament
que acabaria en taules. Mrs Piatigorsky no els treu l’ull de sobre…
Empatats a punts tot passava a decidir-se en la darrera partida: el rus guanyaria a l'holandès Donner però Fischer no va poder passar de l'empat enfront Petrosian. Resultat final: Spassky primer, Fischer a mig punt i Larsen tercer, a 1 punt de l'americà.
Fischer vs Petrosian, enfrontament de la 1a volta
Festa prèvia al campionat al jardí del matrimoni Piatigorsky. D’esquerra a dreta:
Najdorf, Fischer (assegut), Portisch, Larsen, Ivkov (assegut) i Unzicker.
Bent Larsen vs Bobby Fischer, jugant amistosament a casa dels Piatigorsky
Cerimònia d’entrega de premis
Foto de record amb tots els participants… tots? No! En falta un!
De la mà de Koltanowski també ens han arribat les impressions de Spassky sobre el seu enfrontament personal amb Fischer en aquest campionat:
| "Fischer és un jugador de gran talent; té interessants idees sobre el joc i el seu estil s'assembla al de Capablanca. Posseeix un excel·lent coneixement de la teoria d'obertures, però no se sent tan a gust en esquemes que li són desconeguts. Però aquest defecte, lamentablement, està present en més o menys grau en gairebé tots nosaltres.” |
I un comentari final:
| "Després de les partides sovint m'he trobat amb el gran mestre americà i hem establert una relació amistosa. He pogut veure que Fischer estima els escacs de tot cor. Hom té la impressió que sense els escacs se sent molt sol..." |
Així doncs veiem que la història va anar ben diferent de com se'ns descriu a la pel·lícula :-)
Tota manera s'entén perfectament la idea dels guionistes: simplificar la història i emfatitzar la rivalitat entre els dos personatges. Per una banda el campió del món, un professional, estable, implacable, producte de la ben afinada maquinària soviètica... i de l'altre un solitari Fischer obsessionat amb els escacs, amb Spassky, amb els russos, amb mig món sencer... víctima de les seves manies, fòbies, paranoies i altres dimonis interns.
Vist tot plegat, crec que els guionistes han portat el perfil psicològic de Fischer una mica fins a l'extrem... potser estigui equivocat però és la meva percepció personal.
Tot i "l'ensopegada" en aquest torneig Fischer ja era en aquella època un jugador fortíssim que anava disparat cap al campionat del món. La prova és que aquesta seria la darrera vegada que no quedaria primer en un campionat, a partir d'aquí tot van ser victòries, victòries, i més victòries... el camí cap a Islàndia ja no tenia aturador.
Fonts de referència:
- “Mis geniales predecesores”, volum 4 (Gary Kasparov, edicions MERAN)
- 2nd Piatigorsky Cup (Wikipedia)
- Exhibició d’objectes i fotografies de la Fundació Piatigorsky (I) (worldchesshof.org)
- Exhibició d’objectes i fotografies de la Fundació Piatigorsky (II) (worldchesshof.org)
- Partides de la 2ª copa Piatigorsky (chessgames.com)
- Blog “Jugar con Cabeza”. Notícia de la mort de Mrs. Piatigorsky a l’edat de 100 anys.
Veure articles anteriors d'aquesta sèrie: