Grans dificultats prèvies d'un Campionat polititzat
El que va ser anomenat "Match del Segle" va patir grans dificultats organitzatives. L'elecció de la seu va ser objecte de dures negociacions. 
La delegació russa es decantava per ciutats com Reijkiavic, Àmsterdam, Dortmund o París; mentre que els representants de Fischer preferien Belgrad, Sarajevo, Buenos Aires o Montreal.
L'americà rebutjava sistemàticament els oferiments del rival i pretenia a fer-lo creuar l'Atlàntic: considerava que això perjudicaria el rendiment d'Spassky. Al mateix temps, el campió rus dessitjava seus el més al nord possible (la capital islandesa tenia un clima molt similar a la seva ciutat natal, Leningrad).
L'holandès Max Euwe, ex-campió del món, va pendre una decisió salomònica com a President de la Fide. Va proposar partir el match: les dotze primeres partides es disputarien a Belgrad i les següents a Reijkiavic. Però les negociacions no avançaven i Belgrad va cancel·lar la seva oferta. Amb la Federació Soviètica d'Escacs pressionant per repetir el duel Spassky-Petrosian (els dos darrers campions mundials) Fischer va acabar acceptant jugar a Reijkiavik. El vicepresident Henry Kissinger va intervenir demanant la participació de Bobby, que ja era una qüestió d'Estat.
Tot i així, la cerimònia d'obertura va celebrar-se sense l'americà, que seguia al seu país reclamant millors condicions econòmiques. La intervenció d'un banquer londinenc doblant la bossa de premis fins a 250.000$ va permetre iniciar amb quatre dies de retard el match pel títol.
Retalls de La Vanguardia, el primer del dia 1/7/1972 i el segon va ser tema de portada del 5/7/1972
